Els jaciments arqueològics de la Serra la Vella, amb la presència de restes humanes, del Calafuig i les Llometes, la cova sepulcral de la Romaneta o les restes del poblat en altura de la Serra de la Zafra, mostren l’existència d’assentaments de població des de l’època eneolítica.
D´epoca romana és el jaciment arqueològic del Manyar que ha tret a la llum les restes d´una vil·la romana que mostra l´existència d´una explotació rural de gran extensió perfectament definida.
En època islàmica existien dos llocs poblats: Monòver i Chinosa (l’actual Chinorla), amb recinte fortificat i castell, i la torre, respectivament, com demostren les restes arqueològiques.
Castell de Monòver, època almohade (finals del segle XVII i principis del segle XVIII)
Les primeres notícies documentades de la nostra ciutat apareixen al segle XIII en ocasió de la disputa entre les Corones de Castella i Aragó i la incorporació de Monòver al Regne de València, com a lloc de senyoriu fins a mitjans del segle XIX. L’expulsió dels moriscs el 1609, gairebé el 80% de la població, va conduir Monòver a una greu situació d’abandó i despoblament, per la qual cosa la senyora Ana de Portugal i Borja, va concedir Carta de Població el 1611.
Carta Pobla 01, Arxiu del Regne de València
(Donya Ana de Portugal i Borja atorga poders a don Carlos Juan de Torres per poblar la vila de Monòver, despoblada per l’expulsió dels moriscs, a fur de València. ARV: Manaments i emparas, any 1611, llibre 8, mà 75, fol. 22 (còpia de 6 de setembre de 16)
(Donya Ana de Portugal i Borja atorga poders a don Carlos Juan de Torres per poblar la vila de Monòver, despoblada per l’expulsió dels moriscs, a fora de València. ARV: Manaments i ampares, any 1611, llibre 8, mà 75, fol. 22 (còpia de 6 de setembre de
Monòver li va afegir la flor de lis. El botànic Cavanilles deixa constància de l’increment demogràfic i econòmic de Monòver durant el segle XVIII. L’augment de població i l’aprofitament de l’aigua va estimular l’increment de la producció amb l’ocupació dels vessants i planes per al cultiu de cereals, oliveres i, fonamentalment, vinya. És també el segle on es construeixen els edificis més emblemàtics de la ciutat: la Torre del Rellotge, l’Església de Sant Joan Baptista i la Capella de la Mare de Déu del Remei, l’Ermita de Santa Bàrbara i el Convent – Seminari dels Pares Caputxins.
A mitjans del segle XIX la connexió del ferrocarril Madrid-Alacant, va jugar un important paper en el desenvolupament econòmic de Monòver. El 1883 s’instal·la per primera vegada la Fira, amb l’objectiu d’afavorir l’agricultura, la indústria i el comerç de la localitat. El segle XX s’inicia amb la concessió del títol de Ciutat, atorgat per la reina regent Maria Cristina el 24 d’abril del 1900 com a conseqüència del gran augment de població i de la importància agrícola i industrial del municipi.
Abans de 1920, Monòver comptava ja amb indústries de sabó, farina, sabates i marbre. Entre els anys 1960 i 1980, la creació d’empreses de calçat, bosses, articles i peces de pell va assolir el seu apogeu. Amb això, Monòver entrava definitivament a la industrialització i ho feia a través del calçat, un ofici artesanal de gran tradició, documentat a la ciutat des del segle XVII. Ja entrat el segle XXI encara que l’activitat industrial encara ocupa un lloc destacat a l’economia del municipi, el sector serveis, amb el comerç al capdavant, està cobrant rellevància a l’economia de Monòver.
